Per iniciar-nos en el món de la glosa primer de tot cal saber quin és el seu esquelet, la seva estructura.
Les tonades es poden classificar, segons criteris de dificultat, en tres grups
Qualsevol persona pot començar a glosar en una tonada d’iniciació. Quant al grup intermedi, cal considerar que les melodies són més difícils d’assimilar per qui no les ha rebut de tradició. Cal, per tant, un procés d’immersió una mica més llarg i profund. Finalment, respecte a les melodies de nivell avançat cal dir que exigeixen hores i també capacitat. En el cas del cant d’estil és imprescindible una tessitura determinada i força habilitat vocal per ser-ne cantador.
Com bé defineix en Josep Bargalló en el seu llibre Què és la mètrica (Edicions 62, 1007), “la síl·laba és la unitat de mesura per excel·lència de la nostra tradició versificadora.”
El català forma part de les llengües que tenen una tipologia mètrica basada en la síl·laba i l’accent.
A més a més del sil·labisme, els versos poden ser escandits tenint en compte la distribució de síl·labes àtones i tòniques al llarg de cada vers. Aquesta distribució accentual permet de distingir petites unitats rítmiques dins de cada vers que s’anomenen peus mètrics. En síntesi, la noció de peu mètric procedeix de les llengües clàssiques (grec i llatí), en les quals les síl·labes eren distingides per la quantitat (síl·labes llargues i breus), distinció que, en perdre’s, fou substituïda en les llengües neollatines per l’alternança de síl·labes tòniques i àtones.
Al marge del fet que la llengua catalana tendeix prosòdicament al binarisme accentual i, especialment, al ritme iàmbic (síl·laba àtona més síl·laba tònica), les clàusules rítmiques binàries i ternàries són les següents (- representa síl·laba tònica i U síl·laba àtona):
Consisteix en la repetició total o parcial de sons, normalment al final d’un conjunt de versos. Observeu que parlem de sons, no de grafies. La rima es divideix en dos grups: rima consonant i rima assonant:
Hem de tenir en compte que també hi ha falses rimes, especialment quan la repetició és de grafies i no de sons. Solen donar-se en el cas de vocals obertes i tòniques (parell/novell, amor/tresor) o en les paraules acabades en -r (por/amor).
També trobem la rima fàcil, basada en mots provinents d'una arrel comuna (pensa/repensa) o que pertanyen a una mateixa categoria gramatical (infinitius, participis, gerundis...), la rima equívoca, que es dóna a pesar d'una escriptura diferent de les paraules que rimen (signes/cignes, eterna/saber-ne, estany/ és tany), la doble rima (anàfora) i el reble, paraula o frases innecessàries que s'utilitza, només, per raons mètriques (per la rima o per ajustar el metre del vers).
També cal parar especial atenció que segons la varietat dialectal que es parli, podem trobar-nos que una rima vàlida en un dialecte potser no és bona en un altre.
Els versos se solen agrupar en uns conjunts que s’anomenen estrofes. En general podem fer una divisió entre els conjunts de versos amb el mateix nombre de síl·labes o de diferent nombre.
| Mètrica isosil·làbica. Tots els versos tenen el mateix nombre de síl·labes. | Art menor (versos curts). Fins a 8 síl·labes | Normalment sense cesura |
| Art major (versos llargs). Tenen de 9 a 12 síl·labes | ||
| Mètrica anisosil·làbica. Els versos tenen diferent nombre de síl·labes | ||
Cal tenir en compte que en català es compta únicament fins la darrera síl·laba tònica. Així, si un vers acaba en paraula aguda comptarem fins al final, si acaba en paraula plana deixarem de comptar una síl·laba, i deixarem de comptar dues síl·labes si acaba en paraula esdrúixola.
A l’hora de comptar les síl·labes cal fixar-se en la possible existència de :
Segons el nombre de síl·labes els versos s’anomenen:
monosíl·labs, bisíl·labs, trisíl·labs, tetra- síl·labs, pentasíl·labs, hexasíl·labs, heptasíl·labs, octosíl·labs, enneasíl·labs, decasíl·labs, hen-decasíl·labs i alexandrins (dodecasíl·labs).
Els versos de 5 i 7 síl·labes són molt freqüents en la poesia popular; en canvi, la poesia amorosa culta se sol servir dels versos decasíl·labs; mentre que els alexandrins es reserven normalment per a la poesia narrativa (èpica). Dintre dels versos d’art major, els menys utilitzats en català són els enneasíl·labs i els hendecasíl·labs
Els versos llargs tenen habitualment cesura. La cesura és una pausa mètrica, que no coincideix necessàriament amb un signe de puntuació, que divideix el vers en dues (o més) parts anomenades hemistiquis. Tenint en compte això, el recompte de síl·labes es farà com si el final de l’hemistiqui fos el final del vers, és a dir, si l’hemistiqui acaba en paraula aguda, comptarem fins al final, si acaba en paraula plana, deixarem de comptar una síl·laba.
El nombre de versos |
Estrofes i composicions |
||||
| Hi ha una gran varietat d’estructures de rima. En alguns casos es rimen tots els versos i, en alguns altres, hi ha versos que queden lliures, sense rima. Les combinacions més habituals són | Apariat: Combinació de dos versos seguits que rimen en assonant o en consonant. | ||||
| Tercet: Combinació de tres versos. Els més utilitzats són els tercets encadenats, estrofa d’origen italià de versos decasíl·labs sense cesura que segueixen l’esquema ABA BCB CDC… i que rimen en consonant | |||||
| vers 1 | – | A | A | A | Quarteta o quartet: La combinació de quatre versos d’art menor s’anomena quarteta, i la d’art major, quartet. Tant l’una com l’altra poden presentar rima encadenada (ABAB) o encreuada (ABBA). |
| vers 2 | A | B | B | A | Quintet: Combinació mètrica de cinc versos, llargs o curts, amb dues rimes de disposició diversa: ABABA, ABBAB, ABAAB… |
| Vers 3 | – | A | B | B | Octava: Estrofa de vuit versos, generalment d’art menor. Pot presentar diverses variants en la combinació de les rimes. Quan l’estructura és ABABABCC rep el nom d’octava reial. |
| Vers 4 | A | B | A | B | Dècima: estrofa de deu versos isosil·làbics, habitualment heptasíl·labs. La dècima més coneguda és l’espinela, amb l’esquema abbaaaccddc i rimes consonants i alternades. |
| Sonet: Combinació mètrica de catorze versos distribuïts en dos quartets i dos tercets. Els versos són decasíl·labs, tot i que també en podem trobar d’art menor i alexandrins. La forma més clàssica de sonet és formada amb quartets amb rima encreuada (ABBA ABBA) o bé encadenada (ABAB ABAB) que tendeixen a formar una unitat sintàctica cadascun sent enunciatiu i expositiu. Els ter- cets, però, admeten més llibertat de rima. Una variant és el sonet anglès, que presenta tres quartets i un apariat. | |||||
| Romanç: Composició d’un nombre indeterminat de versos, habitualment heptasíl·labs. La rima és assonant en els parells i lliures en els senars. Quan el vers utilitzats és el decasíl·lab rep el nom de romanç heroic; si és el pentasíl·lab, parlarem de romancet. | |||||
Com s’acompanya instrumentalment quan glosem? En Carles Belda us en dóna les indicacions bàsiques:
Quan parlem de glosa hi ha múltiples formats, dels quals en destaquem:
Els objectius i organització són diferents, cal tenir-los en compte. L’únic que és comú en els tres casos és la Ponicana (la persona encarregada de proposar temes a les persones que improvisen) . És essencial tenir molt ben definides les proves, doncs és el punt clau per a l’èxit. Això no es pot improvisar.
En el cas que sigui una mostra, sempre va bé fer una prova en què intervingui el públic, així aquest pren més consciència que es tracta d’un acte d’improvisació.
Interessant pel grau de motivació que es guanya a l’aula. No recomanem que es faci el primer dia, sinó quan comencen a veure que això d’improvisar no és impossible, que tots ho poden fer.
Es pot fer entre alumnes del mateix centre o convidar-ne de fora. S’ha de tenir en compte:
És interessant perquè ajuda a socialitzar la glosa (veuen que no són els únics que ho fan), coneixen infants i joves de fora del seu entorn més directe, fomenta la cohesió de grup i fa créixer positivament la relació entre els professors acompanyants i els alumnes.
La preparació anterior a la trobada amb els alumnes, pot ser la mateixa que per fer un combat. Ara bé, el que és més interessant és que no es plantegi com un combat entre centres, sinó que en els grups es faci barreja. Un sistema senzill és el dels colors: triem 5 colors de samarreta (blanc, vermell, blau, verd, negre) i alumnes de cada centre per a cada color. Així en arribar, els grups ja estan fets i es distingeixen clarament des de la platea.
S’han de crear espais per a què es puguin conèixer entre ells: abans de la glosada, els que han de ser dalt de l’escenari poden fer activitats “escalfament” amb els músics i ponicana. Tota la resta, poden esperar junts fora de la sala (pati, plaça…). Després de la glosada, podem fer dinar/esmorzar/berenar (segons l’horari) junts.
Fantàstica per donar a conèixer la glosa a la resta d’alumnes. Una bona eina per dinamitzar festes escolars. Excel·lent per donar seguretat dalt de l’escenari als alumnes.
Recomanem alliçonar-los sobre el registre que han d’utilitzar, ja que és una mostra, no una glosada de bar…
Hem de tenir en compte dos formats diferents:
La Ponicana és l’encarregada de proposar temes a les persones que improvisen. Dissenya i condueix l’espectacle. A dalt de l’escenari és l’agent que fa que els glosadors tinguin un motiu per cantar allà on no hi ha un context espontani. És una peça clau de l’espectacle: té tot el protagonisme, i a l’hora, no en té cap. Ha de actuar sempre al servei dels glosadors i ha de saber treure el millor d'ells. És la responsable artística, i no hauria de ser la responsable tècnica. Un cop ha començat l’actuació, l’ha de contextualitzar. Informar-se de tot allò que caracteritza l’espectacle.
A l’hora de dissenyar l’espectacle cal tenir en compte:
Qualsevol cosa pot ser un tema; però un tema no és qualsevol cosa. Els millors temes sorgeixen tot donant una volta a les petites coses de la vida quotidiana.
Un tema és una escena on dos personatges, que comparteixen un context, tenen un motiu per enraonar. Els temes poden ser de: ficció, de resolució o bé demanant l’opinió.
Què s’ha de tenir en compte a l’hora de formular el tema?
Els tres elements:
A dalt de l’escenari
A baix de l’escenari
Ben aviat...
Un cop tingueu la idea cal començar a construir la quarteta de baix cap a dalt. És a dir, penseu l’últim vers. Tenint present la rima d’aquest vers elaboreu el segon. I després, farciu el primer i el tercer vers perquè tot plegat tingui sentit.
Eduglosa Educació, difusió i foment de la glosa | Avís legal | Política de privacitat | Política de cookies | Crèdits web