Com es glosa?

Elements per fer una glosa

Per iniciar-nos en el món de la glosa primer de tot cal saber quin és el seu esquelet, la seva estructura.

La melodia

Les tonades es poden classificar, segons criteris de dificultat, en tres grups

  1. Iniciació: perdiueta, nyacres, corrandes, garrotin, romanço i altres tonades formades per estrofes de 4 versos.
  2. Intermedi: jota, dominé, simbomba, colbes d'en Peirot, corrandes del Roselló, aiguagelida, bàlzigues i cançó de pandero.
  3. Avançat: albades i cant d'estil, glosa mallorquina i glosa menorquina.

Qualsevol persona pot començar a glosar en una tonada d’iniciació. Quant al grup intermedi, cal considerar que les melodies són més difícils d’assimilar per qui no les ha rebut de tradició. Cal, per tant, un procés d’immersió una mica més llarg i profund. Finalment, respecte a les melodies de nivell avançat cal dir que exigeixen hores i també capacitat. En el cas del cant d’estil és imprescindible una tessitura determinada i força habilitat vocal per ser-ne cantador.

Unitats mètriques: la síl·laba, l’accent i el ritme i la rima

La síl·laba

Com bé defineix en Josep Bargalló en el seu llibre Què és la mètrica (Edicions 62, 1007), “la síl·laba és la unitat de mesura per excel·lència de la nostra tradició versificadora.”

L’accent i el ritme

El català forma part de les llengües que tenen una tipologia mètrica basada en la síl·laba i l’accent.

A més a més del sil·labisme, els versos poden ser escandits tenint en compte la distribució de síl·labes àtones i tòniques al llarg de cada vers. Aquesta distribució accentual permet de distingir petites unitats rítmiques dins de cada vers que s’anomenen peus mètrics. En síntesi, la noció de peu mètric procedeix de les llengües clàssiques (grec i llatí), en les quals les síl·labes eren distingides per la quantitat (síl·labes llargues i breus), distinció que, en perdre’s, fou substituïda en les llengües neollatines per l’alternança de síl·labes tòniques i àtones.

Al marge del fet que la llengua catalana tendeix prosòdicament al binarisme accentual i, especialment, al ritme iàmbic (síl·laba àtona més síl·laba tònica), les clàusules rítmiques binàries i ternàries són les següents (- representa síl·laba tònica i U síl·laba àtona):

  • Iambe (U -): de dins el pit covard els mots com un estol.
  • Troqueu (- U): és quan dormo que hi veig clar
  • Dàctil (- U U): l’illa de l’últim adéu on es va inclinà el meu migdia.
  • Amfíbrac (U – U): s’agita la pompa llanguent d’una immensa cortina.
  • Anapest (U U -): va passant entremig de sa gent adormida

La Rima

Consisteix en la repetició total o parcial de sons, normalment al final d’un conjunt de versos. Observeu que parlem de sons, no de grafies. La rima es divideix en dos grups: rima consonant i rima assonant:

  • Rima consonant (o perfecta).A partir de la darrera vocal tònica coincideixen tots els sons de de- terminats versos.
  • Rima assonant. A partir de la darrera vocal tònica, únicament coincideixen els sons vocàlics.

Hem de tenir en compte que també hi ha falses rimes, especialment quan la repetició és de grafies i no de sons. Solen donar-se en el cas de vocals obertes i tòniques (parell/novell, amor/tresor) o en les paraules acabades en -r (por/amor).

També trobem la rima fàcil, basada en mots provinents d'una arrel comuna (pensa/repensa) o que pertanyen a una mateixa categoria gramatical (infinitius, participis, gerundis...), la rima equívoca, que es dóna a pesar d'una escriptura diferent de les paraules que rimen (signes/cignes, eterna/saber-ne, estany/ és tany), la doble rima (anàfora) i el reble, paraula o frases innecessàries que s'utilitza, només, per raons mètriques (per la rima o per ajustar el metre del vers).

També cal parar especial atenció que segons la varietat dialectal que es parli, podem trobar-nos que una rima vàlida en un dialecte potser no és bona en un altre.

Conceptes relacionats amb la rima
  • Rima masculina. Correspon als versos acabats en paraula aguda: amic, trobador, etc.
  • Rima femenina. Es diu d'aquella amb els versos acabats en paraula plana o esdrúixola: ànima, noia, etc.
  • Rima d'alternança.­ Referit al fet d'alternar les rimes masculina i femenina, en la successió de versos. Molt habitual en el cas de la glosa (ABAB).
  • Rima Creuada RIMA CREUADA (CROADA, ENCREUADA O DE CIRCULARITAT) ­ En una quarteta, l'estructura on rimen el segon i el tercer vers, d'una banda, i el primer i el quart, de l'altra (ABBA). Molt habitual a Les Illes.
  • Rima caudada: AABB. Aquesta no l’utilitzem, no es considera glosa, sinó rodolins encadenats.
  • Rima externa ­ és aquella que es dóna al final del vers. En glosa. Generalment, quan parlem de rima al∙ludim a la rima externa.
  • Rima interna­ és aquella que es dóna entre dues paraules dins un mateix vers.

La mètrica sil·làbico-accentual

La forma mètrica. Nombre de síl·labes i combinacions de versos

Els versos se solen agrupar en uns conjunts que s’anomenen estrofes. En general podem fer una divisió entre els conjunts de versos amb el mateix nombre de síl·labes o de diferent nombre.

Mètrica isosil·làbica. Tots els versos tenen el mateix nombre de síl·labes. Art menor (versos curts). Fins a 8 síl·labes Normalment sense cesura
Art major (versos llargs). Tenen de 9 a 12 síl·labes
Mètrica anisosil·làbica. Els versos tenen diferent nombre de síl·labes

Cal tenir en compte que en català es compta únicament fins la darrera síl·laba tònica. Així, si un vers acaba en paraula aguda comptarem fins al final, si acaba en paraula plana deixarem de comptar una síl·laba, i deixarem de comptar dues síl·labes si acaba en paraula esdrúixola.

A l’hora de comptar les síl·labes cal fixar-se en la possible existència de :

  • sinalefes: unió en una sola síl·laba mètrica de la vocal final d’una paraula amb la vocal inicial de la següent: “i una dama…”)
  • hiats: pronunciació separada de les dues vocals en contacte. És freqüent sobretot en la poesia medieval
  • elisions: supressió, en determinats casos, de dues vocals en contacte o reducció en una sola: “la dama és” – “la damés”. Quan es tracta de vocals en contacte dintre d’una mateixa paraula pot produir-se sinèresi (unir forçadament dues vocals que no formen diftong) o dièresi (rarament usada en la poesia catalana, consisteix a pronunciar com dues síl.labes diferents les vocals d’un diftong.): Per exemple: a/i/re, enlloc d’ai/re, en el primer cas; e/mo/ció, enlloc d’e/mo/ci/ó, en el segons cas.

Segons el nombre de síl·labes els versos s’anomenen:
monosíl·labs, bisíl·labs, trisíl·labs, tetra- síl·labs, pentasíl·labs, hexasíl·labs, heptasíl·labs, octosíl·labs, enneasíl·labs, decasíl·labs, hen-decasíl·labs i alexandrins (dodecasíl·labs).

Els versos de 5 i 7 síl·labes són molt freqüents en la poesia popular; en canvi, la poesia amorosa culta se sol servir dels versos decasíl·labs; mentre que els alexandrins es reserven normalment per a la poesia narrativa (èpica). Dintre dels versos d’art major, els menys utilitzats en català són els enneasíl·labs i els hendecasíl·labs

Els versos llargs tenen habitualment cesura. La cesura és una pausa mètrica, que no coincideix necessàriament amb un signe de puntuació, que divideix el vers en dues (o més) parts anomenades hemistiquis. Tenint en compte això, el recompte de síl·labes es farà com si el final de l’hemistiqui fos el final del vers, és a dir, si l’hemistiqui acaba en paraula aguda, comptarem fins al final, si acaba en paraula plana, deixarem de comptar una síl·laba.

El nombre de versos

Estrofes i composicions

Hi ha una gran varietat d’estructures de rima. En alguns casos es rimen tots els versos i, en alguns altres, hi ha versos que queden lliures, sense rima. Les combinacions més habituals són Apariat: Combinació de dos versos seguits que rimen en assonant o en consonant.
Tercet: Combinació de tres versos. Els més utilitzats són els tercets encadenats, estrofa d’origen italià de versos decasíl·labs sense cesura que segueixen l’esquema ABA BCB CDC… i que rimen en consonant
vers 1 A A A Quarteta o quartet: La combinació de quatre versos d’art menor s’anomena quarteta, i la d’art major, quartet. Tant l’una com l’altra poden presentar rima encadenada (ABAB) o encreuada (ABBA).
vers 2 A B B A Quintet: Combinació mètrica de cinc versos, llargs o curts, amb dues rimes de disposició diversa: ABABA, ABBAB, ABAAB…
Vers 3 A B B Octava: Estrofa de vuit versos, generalment d’art menor. Pot presentar diverses variants en la combinació de les rimes. Quan l’estructura és ABABABCC rep el nom d’octava reial.
Vers 4 A B A B Dècima: estrofa de deu versos isosil·làbics, habitualment heptasíl·labs. La dècima més coneguda és l’espinela, amb l’esquema abbaaaccddc i rimes consonants i alternades.
          Sonet: Combinació mètrica de catorze versos distribuïts en dos quartets i dos tercets. Els versos són decasíl·labs, tot i que també en podem trobar d’art menor i alexandrins. La forma més clàssica de sonet és formada amb quartets amb rima encreuada (ABBA ABBA) o bé encadenada (ABAB ABAB) que tendeixen a formar una unitat sintàctica cadascun sent enunciatiu i expositiu. Els ter- cets, però, admeten més llibertat de rima. Una variant és el sonet anglès, que presenta tres quartets i un apariat.
          Romanç: Composició d’un nombre indeterminat de versos, habitualment heptasíl·labs. La rima és assonant en els parells i lliures en els senars. Quan el vers utilitzats és el decasíl·lab rep el nom de romanç heroic; si és el pentasíl·lab, parlarem de romancet.
  • Al·literació: repetició d’un mateix so, sobretot consonàntic, en un vers o en una estrofa.
  • Paronomàsia: presència en un mateix vers o frase de dues paraules que només es diferencien per un fonema.
  • Onomatopeia: presència d’un mot o d’un grup de mots que intenten reproduir sons de la realitat per mitjà de la imitació.
  • Homofonia: equivalència fonètica (però no pas escrita) entre dues paraules o expressions de diferent significa.
  • Anàfora: repetició d’un o més mots a l’inici de dos o més versos.
  • Paral·lelisme: repetició de l’estructura sintàctica d’una frase.
  • Polisíndeton: repetició de conjuncions de coordinació.
  • Asíndeton: Fenomen oposat al polisíndeton, es dóna quan no apareixen conjuncions de coordinació entre els elements d’una enumeració, que queden units per juxtaposició.
  • Enumeració: llista d’elements que pertanyen a un mateix conjunt.
  • Aposició: juxtaposició d’un o diversos mots a uns altres. La finalitat de l’aposició és aclarir, explicar,… Els mots juxtaposats han de pertànyer a la mateixa categoria gramatical.
  • Hipèrbaton: Alteració de l’ordre habitual dels components d’una frase (subjecte+verb+complements)
  • Epanadiplosi: Repetició d’un mot al principi i al final d’un mateix vers o frase; o bé al principi d’un vers i al final del vers següent.
  • Anadiplosi: Aparició, a l’inici d’un vers, del mateix mot ( o grup de mots) que havia aparegut al final del vers anterior
  • Comparació: relació de semblança entre dos mots, un que es refereix a un element real (A) i un altre que es refereix a un element imaginari (B), Els dos conceptes apareixen vinculats a través d’un lligam lingüístic, que en català sovint és el verb semblar o bé els nexes com o talment.
  • Metàfora: Trasllat del significat d’un mot (real, A) a un altre (imaginari, B), amb el qual manté una relació de similitud. N’hi ha de dos tipus:
    1. Metàfora pura o in absentia. Només hi apareix l’element imaginari; l’element real l’ha de deduir el lector.
    2. Metàfora impura o in praesentia. Hi són presents els dos elements de la metàfora, tant el real com l’imaginari.
  • Al·legoria: conjunt de frases o paràgrafs que plantegen, alhora, una doble possibilitat de lectura: literal i figurada.
  • Personificació: Consisteix a assignar característiques humanes a objectes o altres éssers que no poden tenir-les, com per exemple animals. Si a l’ésser personificat li és assignada la facultat de parlar, aleshores la figura retòrica pren el nom de prosopopeia.
  • Metonímia: consisteix a denominar una cosa amb el nom d’una altra, perquè entre les dues hi ha alguna relació temporal, causal o espacial. Les relacions entre els elements de la metonímia poden ser:
    1. La causa per l’efecte: La tempesta ha fet tancar l’aeroport (La tempesta per l’aigua i el vent).
    2. L’efecte per la causa: Cada dia, abans de les set, un suplici! (un suplici per l’embús de trànsit.)
    3. El continent pel contingut: Ha pres unes copes de més. (Unes copes per el licor que contenen.)
    4. L’autor per l’obra: Ja hem entès Carner (Carner per les poesies de Carner).
    5. L’instrument per la persona que l’utilitza: Et presento el segon violí de l’orquestra (el segon violí per el segon violinista).
    6. El lloc d’origen pel producte: Ens hem pres un penedès. (Un penedès per vi del Penedès).
    7. La marca pel producte: Em passes el típpex? (Típpex per líquid corrector).
    8. El signe per la cosa significada: Els blaugrana han guanyat la Lliga (els blaugrana per els jugadors del Barça).
    9. Els trets físics pels morals: La Maria ha perdut el cap! (El cap per la capacitat de raonar.)
  • Sinècdoque: Consisteix a estendre o restringir el significat d’una paraula. Es diferencia de la metonímia pel fet que en aquesta hi intervenen dos elements diferents (un que és citat i l’altre que és absent), mentre que a la sinècdoque només hi intervé un element, al qual es modifica l’abast del significat. Es pot prendre:
    1. El tot per la part: Amèrica per dir els Estats Units d’Amèrica.
    2. La part pel tot: sostre per dir casa.
    3. El gènere per l’individu: menjar llegums per dir, per exemple, menjar cigrons.
    4. L’individu pel gènere: el pa per dir els aliments.
    5. El singular pel plural: l’italià és molt decidit per dir els italians són molt decidits.
    6. El plural pel singular: els Martí per dir la família Martí
  • Epítet: Adjectiu que indica una característica inherent al substantiu al qual acompanya.
  • Pleonasme: Repetició de paraules o idees que resulta innecessària, perquè ja estan expressades amb altres mots del text.
  • Sinestèsia: Enllaç de dos elements procedents de camps sensorials diferents, de manera que es produeix una barreja de sensacionsauditives, olfactives, tàctils, visuals o gustatives: Oloràvem la por que era l’aroma d’aquella tardor.
  • Hipèrbole: Exageració òbvia (per excés o per defecte) de les característiques d’un objecte, d’un ésser viu o d’un fet.: El sol ponent ha incendiat la neu.
  • Quiasme: Estructuració creuada de dos mots o sintagmes conceptualment propers, de manera que els segons tinguin un ordre invers respecte dels primers.:
  • Antítesi: Contrast entre dos mots, frases o idees de sentit oposat. Per tal que hi hagi antítesi és necessari que els dos elements que s’oposen estiguin ubicats de manera simètrica.:
  • Oxímoron: Es dóna quan dos mots, habitualment un nom i un adjectiu, de significat oposat i que es contradiuen entre si, es posen en relació dins d’un text, ja sigui perquè un estigui col·locat al costat de l’altre, perquè rimin o bé perquè formin part d’un paral·lelisme. La diferència amb l’antítesi rau en el fet que, en aquesta figura, les expressions que es contraposen no es contradiuen entre si i, per tant, el discurs no pateix incoherències.
  • Apòstrofe: interpel·lació que es fa directament i de manera intensa a algú altre, que pot ser un personatge absent o present, un element personificat, un concepte abstracte o imaginari i, fins i tot, el lector.: Quin greu, d’haver-te desatesa,
  • Interrogació retòrica: Pregunta emfàtica, destacada, que no espera cap resposta, atès que en realitat no s’està demanant cap informació. Sovint la resposta queda implícita en la mateixa pregunta.

Acompanyament instrumental

Com s’acompanya instrumentalment quan glosem? En Carles Belda us en dóna les indicacions bàsiques:

Els diferents formats

Quan parlem de glosa hi ha múltiples formats, dels quals en destaquem:

El Combat

La Trobada de centres

La Mostra (davant dels alumnes del centre o fora)

Els objectius i organització són diferents, cal tenir-los en compte. L’únic que és comú en els tres casos és la Ponicana (la persona encarregada de proposar temes a les persones que improvisen) . És essencial tenir molt ben definides les proves, doncs és el punt clau per a l’èxit. Això no es pot improvisar.

Les Proves
  • Cal tenir clar l’objectiu i la durada de l’acte.
  • S’han de pensar els pals que poden fer els alumnes.
  • Allò més clàssic és fer una ronda de presentació i una de comiat fixa.
  • Les rondes del mig poden variar de format:
    1. Peu forçat.
    2. Encadenats.
    3. Pregunta oberta.
    4. Descripció d’un objecte.
    5. Mots rima.
    6. Debat sobre un tema amb punts de vista oposats.

En el cas que sigui una mostra, sempre va bé fer una prova en què intervingui el públic, així aquest pren més consciència que es tracta d’un acte d’improvisació.

Elements que s'han de tenir previstos en tots els casos
  • Músics acompanyants
  • Presentador i/o ponicana
  • Microfonia
  • Enregistrament i fotografies
  • Atrezzo per a les proves
  • Disposició dels alumnes dalt de l’escenari
  • Moment de fer micro obert al públic
  • Temporització de l’acte
  • Publicitat (confecció de cartells i xares socials)
  • Il·luminació

El combat

Interessant pel grau de motivació que es guanya a l’aula. No recomanem que es faci el primer dia, sinó quan comencen a veure que això d’improvisar no és impossible, que tots ho poden fer.

Es pot fer entre alumnes del mateix centre o convidar-ne de fora. S’ha de tenir en compte:

  1. Caldrà fer eliminatòries prèvies a l’aula, els alumnes que arribaran a la final seran els que faran el combat. L’ideal és que de cada classe en surtin tres finalistes, que faran equip. El combat es farà entre equips. També es pot fer que cada grup dugui dos concursants més que facin de suport.
  2. Jurat: cal pensar qui ho farà, preparar la graella per a les puntuacions i explicar com s’ha de fer. Aquest és un tema on hi ha diversitat d’opinions. Es poden puntuar els següents aspectes:
    • Afinació
    • Rima
    • Mètrica
    • Originalitat
    • Adequació al tema demanat
  3. Premis.
  4. Sala per poder-ho dur a terme
  5. Rebuda dels altres concursants al centre.
  6. Consens. Cal parlar amb els professors dels altres centres per posar-nos d’acord en com actuem si hi ha “sortides de to” durant l’acte, o si permetem que els grups intervinguin més d’un cop a les proves.

La trobada de centres

És interessant perquè ajuda a socialitzar la glosa (veuen que no són els únics que ho fan), coneixen infants i joves de fora del seu entorn més directe, fomenta la cohesió de grup i fa créixer positivament la relació entre els professors acompanyants i els alumnes.

La preparació anterior a la trobada amb els alumnes, pot ser la mateixa que per fer un combat. Ara bé, el que és més interessant és que no es plantegi com un combat entre centres, sinó que en els grups es faci barreja. Un sistema senzill és el dels colors: triem 5 colors de samarreta (blanc, vermell, blau, verd, negre) i alumnes de cada centre per a cada color. Així en arribar, els grups ja estan fets i es distingeixen clarament des de la platea.

S’han de crear espais per a què es puguin conèixer entre ells: abans de la glosada, els que han de ser dalt de l’escenari poden fer activitats “escalfament” amb els músics i ponicana. Tota la resta, poden esperar junts fora de la sala (pati, plaça…). Després de la glosada, podem fer dinar/esmorzar/berenar (segons l’horari) junts.

La mostra

Fantàstica per donar a conèixer la glosa a la resta d’alumnes. Una bona eina per dinamitzar festes escolars. Excel·lent per donar seguretat dalt de l’escenari als alumnes.

Recomanem alliçonar-los sobre el registre que han d’utilitzar, ja que és una mostra, no una glosada de bar…

Hem de tenir en compte dos formats diferents:

  • En el centre, davant dels seus companys
  • Fora del centre, amb públic heterogeni

La ponicana

La Ponicana és l’encarregada de proposar temes a les persones que improvisen. Dissenya i condueix l’espectacle. A dalt de l’escenari és l’agent que fa que els glosadors tinguin un motiu per cantar allà on no hi ha un context espontani. És una peça clau de l’espectacle: té tot el protagonisme, i a l’hora, no en té cap. Ha de actuar sempre al servei dels glosadors i ha de saber treure el millor d'ells. És la responsable artística, i no hauria de ser la responsable tècnica. Un cop ha començat l’actuació, l’ha de contextualitzar. Informar-se de tot allò que caracteritza l’espectacle.

A l’hora de dissenyar l’espectacle cal tenir en compte:

  • La durada
  • L’equilibri dels torns, dels personatges, dels temes, i les combinacions.
  • El tempo i el ritme de l’espectacle.
  • L’adequació dels temes al públic (interès, si s’escau...)
  • L’adequació al(s) glosador(s): edat, nivell, característiques, punts forts i febles, estereotips, temes d’interès...
  • La perspectiva de gènere. En els personatges i a qui es demana què.
  • La intenció de cada cantada, què es pretén aconseguir:
    1. Fer riure
    2. Demanar l’opinió a els glosadors, fer pensar al públic.
    3. Crear un moment estètic, un moment emotiu.
    4. Propiciar la rivalitat dialèctica dels participants.
    5. Demostració de les habilitats tècniques.
  • Tenir cura del glosadors:
    1. No pots deixar venut les glosadora, no són omniscients.
    2. No pots fer-los passar vergonya (cantar d’esquena, amb un barret...)
    3. Evitar les situacions compromeses.
    4. No empènyer-lo a posicionar-se, a haver de dir alguna cosa concreta.
    5. Convé compartir amb el glosadors abans de començar (un dia abans, unes hores o minuts abans de l’actuació) l’estructura, la forma i la intenció de l’actuació

Com es crea un tema?

Qualsevol cosa pot ser un tema; però un tema no és qualsevol cosa. Els millors temes sorgeixen tot donant una volta a les petites coses de la vida quotidiana.

Un tema és una escena on dos personatges, que comparteixen un context, tenen un motiu per enraonar. Els temes poden ser de: ficció, de resolució o bé demanant l’opinió.

Què s’ha de tenir en compte a l’hora de formular el tema?

  • La claredat. La importància de que no hagi ambigüitats, malentesos, falta d'informació...
  • La cura i la mesura de paraules: tot el que no sigui imprescindible, fora. Però cal mantenir elements referencials de context.
  • Cal actuar amb responsabilitat a l’hora de fer un plantejament, d’escollir un tema, a l’hora de posar el focus en aquest lloc o en un altre.
  • L’ètica del micròfon. Posar temes genera la construcció de valors, molt sovint, d’una manera inconscient.

Els tres elements:

  • La veu. Els personatges.
    1. Pròpia o ficció.
    2. Enfrontades o no enfrontades.
    3. Poden ser persones, coses, animals, conceptes, llocs, actituds...
  • Context comú. Dibuixat o únicament esmentat.
  • Motiu per enraonar
    1. Pots ser més o menys explícit, però sempre present.
    2. L’absurd de no tenir motiu d’enraonar (o que no  quedi prou clar)

La ponicana a dalt i a baix de l'escenari

A dalt de l’escenari

  • El discurs i la seva presència ha de transmetre seguretat i confiança
  • El registre ha de ser adequat a l’acte: formal, informal, seriós, distés, etc.
  • Controlar el ritme, la velocitat, la intel·ligibilitat, el to.
  • Llegint el guió o memoritzat?
  • Ha de saber reconduir l’actuació segons les necessitats del moment. Ha d’escoltar als glosadors i al públic, i si cal, canviar el que estava previst.
  • El públic és intel·ligent: respecte exquisit

A baix de l’escenari

  • Demanar a els glosadors la valoració dels temes, de les proves…
  • Escoltar amb humilitat tant les flors com les crítiques.
  • No rebatre en calent cap opinió.
  • Deixar passar sempre mínim 24 hores abans de prendre una decisió.

El jurat

Ben aviat...

"La recepta" per fer gloses

El més important per fer una glosa és saber què vols dir, expressar-la clarament i fer-ho amb enginy!

Un cop tingueu la idea cal començar a construir la quarteta de baix cap a dalt. És a dir, penseu l’últim vers. Tenint present la rima d’aquest vers elaboreu el segon. I després, farciu el primer i el tercer vers perquè tot plegat tingui sentit.

  • Saber què vols dir.
  • Elaborar l’últim vers ( o bé, els dos últims) amb gràcia i enginy.
  • Realitzar el segon vers tenint present la rima de l’últim vers.
  • Per últim, cal omplir el primer i el tercer vers perquè tot plegat tingui sentit. I si és possible, mantenir la rima entre els dos versos