Glosateca

Recurs

Glosa menorquina

Comparteix aquest recurs
Glosada de mostra a les 12h de glosa d'Artà Fotografia: Xevi Vilaragut

Història i origen

La glosa menorquina és una de les formes de cançó improvisada més belles de la Mediterrània. S’acompanya sempre amb una melodia de guitarra anomenada “ses porgueres”: és el que queda al garbell després que hagi passat el gra

El glosat solia tenir lloc en ocasions de celebració col·lectiva, al final de les porquejades, de les mesurades, en reunions familiars i també a les tavernes ubicades molt sovint en soterranis.
El glosat començava sempre amb unes gloses de cortesia, després podia donar-se pas a una primera secció de comentaris d’actualitat que servia de noticiari, però també de crítica social i de xafarderia, d’aquí passava a la controvèrsia entre els glosadors- les gloses de picadillo- on aquests s’escarnien mutament; més tard arribava l’hora de l’assunto: una dramatització on diferents personatges explicaven una història o discutien entre ells repesentant papers estereotipats com pagès, amo, madona i senyor o festejant, al·lota i sogra; i, finalment, es feien algunes xacres o gloses de comiat.
La primera notícia que pot relacionar-se amb el glosar data del 1683.

La tonada

El seu ritme parsimoniós, la seva construcció melòdica- amb una sortida en la part alta de la tessitura i un seguit de línies descendents de caràcter sentenciós-, li atorguen un so sever i transcendenet, malgrat que els seu contingut pugui ser ben murri i sorneguer.

L’acompanyament de guitarra també participa de la improvisació, per què el sonador dialoga musicalment amb el glosador i tots dos retroalimenten d’aquesta manera la seva inspiració.

La tonalitat marcada per la tradició és el La menor en alternança amb el Do major, i es glosa sempre en companyia d’un sonador de guitarra.Aquest acompanyament, és conegut com ses Porgueres, i és molt important que la guitarra estigui afinada un to per sota del diapasó La 440.

L’esquema bàsic de l’harmonia no és fix i varia segons la llargada de l’estrofa i les preferències melòdiques del cantador.

Pel que fa a la melodia, sobre la mateixa estructura hi ha moltes variacions diferents, gairebé tantes com glosadors. Les dones solen fer una melodia més aguda per a fer lluir més la veu, ja que el to que s’utilitza està molt enfocat a la tessitura masculina.

Aquí teniu a l’Eva Cardona fent sonar la tonada de Porgueres característica del glosat menorquí.

Estructura

En aquest gènere l’estructura bàsica és de sis mots (versos). Se cerca la consonància perfecta i una manera típica d’aconseguir-la és ABBAAB. A la pràctica, pot ser que l’estrofa sigui més llarga (set o vuit mots).
La flexibilitat estròfica és una ajuda per al glosador, que hi pot posar més o menys text en funció del que vulgui dir, però un maldecap per al sonador, perquè ha d’adaptar-se als mòduls melòdics que munta el glosador d’acord amb els mots que posseirà l’estrofa.

Somriu amb sa mirada
des present i des passat,
mos mostra tot un llegat
de paraula improvisada,
amb sa vida arrelada
dins sa terra des glosat
sa soca ha rebrotat
porgueres, rima, tonada…

Miquel Ametller

Cantadors històrics

Toni Olives l'amo de Son Mascaró, Miquel Ametller i Esteve Barceló. Glosa menorquina, cantadors històrics
Toni Olives l’amo de Son Mascaró, Miquel Ametller i Esteve Barceló

El primer nom venerable de la glosa menorquina és el mestre Josep Vivó de Ciutadella (1725-1791). Altres cantadors històrics són Joan Tudurí n’Alianó de Sant Climent, (Maó, 1980) Sebastià Alzina d’Alaior, Francesc Borràs Casolà de Lluçamanes, Cosme de son Blanc o Josep Reixac mestre Bep Manxa (Maó, 1843-1915).
Ja en el segle XX, destaquen els noms d’Andreu Pons Soliveres de l’Havana (1891-1947), Llorenç Pons Barato (Sant Lluís-Maó, 1970), Llorenç Janer Vivetes de Son Moscard (Fornells) (1902-1993), en Josep Triay d’Es Migjorn (1907-1983) i Antoni Olives l’amo de Son Mascaró (Maó, 1909-1981) Biel Cardona S’Arader (1914-2001) Pedro Vinent, l’amo de Carbonell (1926-1996), Tòfol Llambies l’amo de Binissequí (1936-2008), Miquel Ametller (1937), Jaume Janer (1947) , Xec Morlà en Barbatxí (1938) de Ferreries, n’Esteve Barceló Verderol de Ciutadella(1946) i Pedro Seguí l’amo de Biniguardó d’Es Mercadal (1936-2012). I com a sonadors d’anomenada hi havia Jordi Orfila (1928), d’Alaior i Toni Pons (1943) de Ciutadella.

Moment actual

Glosat menorquí
Toni Rotger, Moisès Coll “Zès”, Miquel Truyol i Maribel Villalonga (sonadora)

Miquel Ametller i Esteve Barceló marcaran tota una època, la més recent, pel seu paper en la promoció de la glosa en un temps que aquesta es troba en una cruïlla del tot desfavorable: els vells glosadors desapareixen i no en surten de nous. A poc a poc i estimulats pel seu talent guspirejant cada vegada que tenien ocasió, molts joves començaren a acostar-se a les escoles de glosa i a augmentar lentament la nòmina de glosadors capaços d’estar en un escenari tres hores glosant. El 1981 es planta la llavor que acabarà donant com a fruit la constitució formal de Soca de Mots el 1999. Actualment són molts els glosadors que participen en els nombrosos glosats que se celebren a Menorca al llarg de l’any.

Articles i enllaços